“No t’han parit per a dormir”

El títol d’aquesta entrada, que també dóna nom al blog, correspon, com el lector haurà reconegut ja, a un dels versos del poema de Vicent Andrés Estellés “Propietats de la pena”, aquell que comença amb les paraules “Assumiràs la veu d’un poble...”. Se’ns va ocórrer que podia titular aquest projecte d’escriptura a quatre mans, per tal com el nostre fill acostuma, de tant en tant, a fer seu el vers de què parlem. Sí, com molts altres xiquets, algunes nits, es pren a pit les paraules d’Estellés i decideix que té una missió en la vida, que dormir és una pèrdua de temps, que cal aprofitar el temps, etc., entre moltes altres possibilitats lligades a l’insomni, que s’esdevé familiar.

A banda, el vers en qüestió, també té a veure amb aquesta necessitat nostra de viure el present, de superar ferides del passat i encarar un futur que no existeix -com deien els Sexpistols però ara sense ànim autodestructiu...-, perquè l’avenir es prepara en la quotidianitat de l’ara i l’ací.

Tenir un fill “diferent”, amb “discapacitat”, amb “diversitat funcional”, no és bufar i fer ampolles. Tenir un fill, en general, no és cap paradís de flors i violes. En això de la paternitat, se’ns ve al damunt una quota de responsabilitat considerable, en el millor dels casos. Quan la paternitat és sobre un descendent “especial”, les inseguretats, les pors, les incerteses, els dubtes en definitiva, s’acreixen. Hi ha tones de runa, de fem, d’elements foscos que pugnen per fer-se visibles a cada pas, mentre ressonen receptes per ser bons pares, per a “autoajudar-se” de manera simpàtica i amistosa.

Però, hi ha cap recepta vàlida o universal? No. Aquests textos poden servir a algú? Això dependrà del lector.

Malgrat tot, ens agradaria mostrar quin ha estat el nostre periple, com hem arribat fins ací, amb el suport de qui, amb la projecció de les misèries de qui. Potser, és un recorregut que no és únic, que s’ha transitat en no poques ocasions i que a més d’un li resultarà proper. Si ens han parit per a estar desperts, ens aboquem a mirar en la foscor d’una nit que de vegades és obscura com la gola d’un llop, mentre en altres ocasions s’il·lumina amb focs d’artifici o flames amb qui lligar la nostra vida.