Normalitats diverses: entre grelos i xocolata.

"Detesto la pérdida de diversidad en el mundo, aunque a veces me cansa un poco representar esa diversidad", això diu Andrew Solomon al seu llibre Lejos del árbol (Ed. Debate). 

Una vesprada vam anar al supermercat, no portàvem llista ni coneixíem l'espai, així que teníem la sensació d'estar al laberint de Creta, on no hi ha macarrons integrals, però sí un minotaure. 

En un moment de concentració cap a les prestatgeries i de desatenció cap a Arnau, aquest va deixar anar la nostra mà i, com posseït per una força extraterrestre, es va dirigir cap al fons de la botiga. Allí on hi ha les xocolatines, els dolços prohibits, les galetes amb formes d'animals... 

El vaig mirar, preocupada, a certa distància, tement que agafara un o potser dos o tres kinders sorpresa! Però seguidament vaig desitjar que agafara no sols una, dues o tres sorpreses de xocolata, sinó també alguna capsa de galetes. Vaig desitjar ser aquella nit una família normal, que després de sopar es menja la capsa sencera a casa, tot sabent que això no és saludable. Ho faríem entre riures i dient-nos, tots tres, una més i prou. Però ens l'acabaríem, perquè les galetes, si són bones, sempre s'acaben i si les triava Arnau, serien boníssimes. 

Ell tirava dels meus pensaments, com Teseu del cabdell d'Ariadna. Mentre el seguia amb la mirada, va arribar a la part de la botiga que més brilla, després de la dels detergents. Va passar de llarg la prestatgeria de la xocolata, va passar de llarg les galetes. Seguia tirant del fil dels meus pensaments i em vaig conformar, en aquell moment, amb una bossa de tristes llepolies. Però, Arnau es va agafar a l'escala metàl·lica que la reposadora havia deixat abandonada un moment i va fer ús del seu equilibri precari, per a arribar fins al segon escaló!

Vaig recollir el cabdell dels meus pensaments, fets un veritable embolic, i en carrera atropellada em vaig acostar a ell. En aquella distància de metres escassos, em vaig desfer de la idea de compartir una sorpresa de xocolata o una capsa de galetes al sofà. Ni tan sols volia ja un grapat de tristes gominoles. En el que dura una carrera de la secció de pasta a la de dolços, em vaig desfer del pensament aquell de ser una família "normal". 

Andrew Solomon, que en sap molt, al seu llibre Lejos del árbol, diu: "Las famílias con niños normales buscan la excepcionalidad, las familias con niños especiales la norma." Però la meua amiga Rosa Conca, que també és molt sabuda, diu: "Buscant la norma et perds la vida".

Aquella vesprada jo vaig desitjar ser una família normal i menjar galetes al sofà, galletes triades per Arnau, però ell va fer d'Arnau i no va anar a pel que haurien anat molts altres. I casualment allò, que jo ara conte amb certa tristesa, altres ho contarien amb tota l'alegria que dóna un fet excepcional... quan s'és normal. 

“No t’han parit per a dormir”

El títol d’aquesta entrada, que també dóna nom al blog, correspon, com el lector haurà reconegut ja, a un dels versos del poema de Vicent Andrés Estellés “Propietats de la pena”, aquell que comença amb les paraules “Assumiràs la veu d’un poble...”. Se’ns va ocórrer que podia titular aquest projecte d’escriptura a quatre mans, per tal com el nostre fill acostuma, de tant en tant, a fer seu el vers de què parlem. Sí, com molts altres xiquets, algunes nits, es pren a pit les paraules d’Estellés i decideix que té una missió en la vida, que dormir és una pèrdua de temps, que cal aprofitar el temps, etc., entre moltes altres possibilitats lligades a l’insomni, que s’esdevé familiar.

A banda, el vers en qüestió, també té a veure amb aquesta necessitat nostra de viure el present, de superar ferides del passat i encarar un futur que no existeix -com deien els Sexpistols però ara sense ànim autodestructiu...-, perquè l’avenir es prepara en la quotidianitat de l’ara i l’ací.

Tenir un fill “diferent”, amb “discapacitat”, amb “diversitat funcional”, no és bufar i fer ampolles. Tenir un fill, en general, no és cap paradís de flors i violes. En això de la paternitat, se’ns ve al damunt una quota de responsabilitat considerable, en el millor dels casos. Quan la paternitat és sobre un descendent “especial”, les inseguretats, les pors, les incerteses, els dubtes en definitiva, s’acreixen. Hi ha tones de runa, de fem, d’elements foscos que pugnen per fer-se visibles a cada pas, mentre ressonen receptes per ser bons pares, per a “autoajudar-se” de manera simpàtica i amistosa.

Però, hi ha cap recepta vàlida o universal? No. Aquests textos poden servir a algú? Això dependrà del lector.

Malgrat tot, ens agradaria mostrar quin ha estat el nostre periple, com hem arribat fins ací, amb el suport de qui, amb la projecció de les misèries de qui. Potser, és un recorregut que no és únic, que s’ha transitat en no poques ocasions i que a més d’un li resultarà proper. Si ens han parit per a estar desperts, ens aboquem a mirar en la foscor d’una nit que de vegades és obscura com la gola d’un llop, mentre en altres ocasions s’il·lumina amb focs d’artifici o flames amb qui lligar la nostra vida.